Ocàs i fascinació

Arrencava aquesta nova lectura d'Eva Baltasar amb la sensació que era una novel·la amb més llum i més fresca que la seva anterior trilogia. Però ràpid em vaig adonar que aquesta sensació no era més que una il·lusió.

Estem, una vegada més, davant d'una novel·la que no deixa indiferent. On l'autora ha optat per partir la narració en dos actes.

A "Ocàs" se'ns presenta a una protagonista que va perdent-ho tot, a poc a poc, que aprèn a tallar llaços amb la societat, a despendre's d'allò innecessari quan et quedes sense sostre.
Una crítica a la societat actual, on una carrera i una feina no garanteixen una llar ni un futur. Ens mostra clarament la caiguda de la protagonista.

A "Fascinació" ens retrobem amb ella, aquesta vegada aparentment reinserida a la societat.
Una segona part on, a mesura que llegia, m'adonava que lluny de reencaminar la vida, la protagonista no feia més que continuar caient.
Costa veure exactament què és el que està passant, però està clar que no és normal. Se'm generaven dubtes, incertesa i incomoditat a mesura que m'endinsava en aquesta segona part. Arribant a un final que m'ha obert diferents escenaris, on crec que cada lector interpretarà el relat a la seva manera.

Està clar que els textos d'Eva Baltasar són especials, són introspectius, intimistes i no deixen indiferent.
En aquest cas, m'hauria encantat poder tenir a l'autora davant i escoltar-la parlar, explicar-se i divagar sobre molts dels temes del llibre.

Una lectura curta en envergadura, però amb molt on pensar. Crec que estaré un temps donant voltes a aquest final. Ho ha tornat a aconseguir!

Vivir en los márgenes y cortar lazos con la sociedad no es una elección sino una dura realidad a la que la protagonista y narradora de Ocaso y fascinación se ve arrojada por la propia inercia de un mundo donde un título universitario se convierte en un accesorio inútil y tener trabajo no garantiza poder pagar una vivienda. El pasado de esta joven se resume en escuetas líneas -alguna vez hubo abundancia, amigos, seguramente una familia- que más que una invitación a imaginar su vida, clausuran la posibilidad de mirar atrás. Sin memoria ni nombre, la desnudez de este personaje acentúa su carácter de desposeída y la ancla en un presente a la intemperie donde a lo único que se aspira es a no ser, a «dejar de existir sin morirme». La narradora Eva Baltasar expresa el desamparo, el miedo y el vértigo de la caída en desgracia en una ciudad que «fabrica solitarios y los obliga a convivir».