Blancor

Em sentia buit, com si l’avorriment s’hagués transformat en buidor, o potser era un neguit més aviat perquè sentia com una por dins meu quan era dins del cotxe, mirant al meu davant, buit; era com si estigués dins un no.

Miro amunt, tot dret cap amunt, i veig un cel negre senses estrelles. Al cor d’aquest bosc tan fosc, sota el cel negre. Em quedo quiet. Escolto el no-res.

És ella, la meva mare. I al seu costat hi ha el meu pare agafant la mare del braç. No sembla que segueixi del tot el que està passant. Té la mirada fixa en el no-res. En un no-res buit.

Quan escolto el no-res, sento, si el no res es pot sentir, si no és només una expressió, una manera de parlar només, sí, sento el no-res, no és que no senti res, o en tot cas no és la veu de Déu el que sento, sigui quina sigui la seva veu. Però crec que ho deixaré perquè hi pensin uns altres.

(...) ai, que ara se m’escapa el riure, només faltava això, però és que riure ara, tal com estan les coses, no pot ser, tot té un límit; però no sembla que hi hagi límits aquí, es com si res no tingués límits, és com estar reclòs dins d’un espai tancat, al bosc, i a la vegada és com si aquest espai no tingués límits.

(...) les paraules com espurnejant, blancor o resplendent és com si no tinguessin sentit, sí, és com si res no tingués cap sentit, i com si els significats, sí, com si els significats ja no existissin perquè és com si tot només fos això, tot fos significació; és com si ja no caminéssim més, sí, és com si haguéssim parat de moure’ns; i és com si jo ja no veiés res, som com a dins d’una grisor, res no existeix i de sobte soc dins una llum tan intensa que no és una llum, no, no pot ser una llulm sinó una buidor, un no, i heus aquí la presència brillant, davant nostre, sí, la presència que resplendeix guspirejant en la seva blancor i que diu seguiu-me i la seguim, a poc a poc, pas a pas, respiració a respiració; l’home del vestit negre, el sense rostre, la meva mare, el meu pare i jo, entrem descalços en un no, respiració a respiració; de sobte ja no en queda cap, de respiració, només la presència resplendent, guspirejant, que il·lumina un no que respira, que és el que nosaltres ara respirem, amb la seva blancor.