 |
Bona tarda lectorxs, “Veia els anys de la meva vida espaiats en una carretera en forma de pal de telèfon, connectats l'un a l'altre als cables. En vaig comptar un, dos, tres... fins a 19 pals de telèfon, i després els cables penjats en l'espai d'entremig, i per més que ho intentés, no aconseguia veure cap pal després del dinovè”. Avui us porto la campana de vidre de Sylvia Plath. Fa dos anys vaig llegir Ariel i tenia molt pendent tornar a llegir a Plath. És un llibre incòmode, dur, directe, un llibre amb el que baixes a l'infern. L' Esther Greenwood és una noia, guanyadora d'una beca i està passant una temporada a Nova York. El seu objectiu és convertir-se en poeta. En aquesta “primera part”, veiem una noia disposada a noves experiències, a descobrir coses que fins ara no havia experimentat. A mesura que es desenvolupa la novel·la, veiem la caiguda de l'Esther. Com mica en mica, es va tancant en ella mateixa, els pensaments li acaben pesant, ens transmet la sensació incòmoda, la claustrofòbia d'estar en un psiquiàtric i el tenir pensaments tan foscos. L'Esther Greenwood és d'aquells personatges que et posen entre l'espasa i la paret perquè per una banda veus que és un personatge carregat de judicis, d'opinions que no comparteixes, que veus que no acaba de trobar el seu lloc i per l'altra sents la compassió per ella. Quan anava avançant amb el llibre, tenia molt clara la vida de la Sylvia y no podia deixar de pensar en el que vindria. A més, la casualitat va voler que quan vaig posar-me amb el llibre, en Javier Peña va publicar el Grandes Infelices de la Sylvia. Si no l'heu escoltat, us animo a fer-ho 😊 |
>
