Petita teologia de la lentitud

Milan Kundera va escriure que només hi ha realment una pregunta important: ¿per què no som feliços?

Som una societat de lectors/receptors més que de narradors, i aquest desequilibri es nota. Bona part del coneixement que produïm està per desgràcia deslligat de l'experiència.

El pitjor que pot passar és invertir en una vida altament productiva, però que ha perdut la capacitat de sorpresa, la possibilitat de la delícia.

La vida és el que queda, malgrat tot.

si no som prudents i generosos per mantenir els ulls oberts al màxim sobre el present, ¿quina ciència ens podrà oferir el futur?

I la veritat és que ens cal més un art que (ens) faci preguntes que no pas una indústria per decorar parets.

Perdonar és creure en la possibilitat de transformació, començant per la d'un mateix.

La grandesa de l'ésser humà és en el que li queda precisament quan tot el que li donava algun tipus de brillanror exterior s'apaga. I què li queda? Els seus recursos interiors i res més.

La vida de cadascun de nosaltres no es basta a si mateixa: sempre necessitarem la mirada de l'altre, que és un mirar l'altre, que ens mira des d'un altre angle, amb una altra perspectiva i un altre humor.

Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres senses sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer. En realitat, la velocitat amb què vivim ens impedeix viure.