La història dels vertebrats

“Quan vaig entrar al Congrés, vaig prendre una decisió: en totes les meves intervencions parlaria de dues coses, dones i llibres. Perquè gènere i literatura són tan transversals a tot el que faig i respiro, que no soc capaç de sostreu-re'm a aquest imperatiu.

He trobat en la pensadora Sara Ruddick un refugi a les contradiccions que m'acompanyen en aquesta aventura política i maternal. Ella va encunyar el terme «pensament matern» per referir-se als sentiments i compromisos que adquirim les que criem, i que fan que compartim i reivindiquem tantes vegades un posicionament ètic que escolta el dolor dels altres.

Entenc que la política implica, a més d'assenyalar l'error aliè, admetre el propi, i no puc negar que jo i els que m'envolten també els cometem. I això em fa immensament feble en un regne en què la debilitat, lluny d'una oportunitat, es considera el més mortal dels pecats.

en la poesia, com en aquesta forma d'amor que és la maternitat, no existeix l'èxit rotund.

l'art pot ser un dels millors aliats per entendre el significat del nostre dolor.

Una vegada vaig llegir que la composició química de les Ilàgrimes varia lleugerament en funció del motiu que les impulsa i de quina àrea del cervell hi està implicada. Em pregunto de què estaran fetes les llàgrimes d'una mare. I el primer que em ve al cap és d'història.

La paraula «mare» ve del llatí ‘mater’, l'arrel de matèria, de tot el que té existència física. Però ni tan sols aquesta contundència etimològica és capaç, d'abastar l'exhaustivitat de l'experiència. Les mares passem bona part del temps dedicades als detalls dels cossos dels nostres nadons. Descobrim les tonalitats de la seva pell, les rareses cicatrius, taques. Acceptem que no existeix ni cos uniforme ni cos igual.

Els dies següents miro els meus fills i em semblen una terra inexplorada. Els cartografio a la recerca de dracs. En la meva ment es despleguen esquadres i cartabons, en una geometria infinita. Res no sacia la meva set de comprovació. Mirar-los m'inunda a parts iguals d'amor i de terror, i vaig descobrint que són les dues cares de la mateixa moneda existencial. Si tanta por tinc a la mort és perquè de cop valoro la vida com mai.

en engendrar la propera generació, les mares confirmem la nostra pròpia mortalitat, però sobretot assumim un risc de pèrdua del qual mai més podrem desprendre’ns.

Mai m'havia enfrontat amb el meu cos com durant la maternitat.