Bon dia, tristesa

Vaig llegir Bon dia, tristesa fa un o dos anys, em va agradar molt però, no en vaig arribar a escriure cap ressenya i amb el temps se'm va oblidar què en volia dir. Així que acabada de seure a l'avió, va ser el primer Petit Plaer francès que vaig començar. M'ha tornat a agradar molt però, aquest cop m'he fixat millor amb els personatges i els he qüestionat més.
Un pare i una filla dedicats a gaudir de la vida en una vil•la a la costa francesa. L'estiu es complica quan apareix una amiga de la mare. Resumit, molt resumit.
El llibre està narrat en primera persona per la filla i el divideix en dues parts. La primera molt més calenta: de sol, arena i mar. Llànguida i completament estiuenca en el sentit de no fer res, deixar passar els dies. Tota aquesta calma plaent va canviant i evolucionant i al final de la primera part veus que a la segona hi haurà drama. I, efectivament. La segona part és més obscura i inquietant i pressents que s'apropa la tragèdia. En aquest sentit, em va recordar la sensació que em va produir El ball de la Irene Nemiróvsky. Salvant les distàncies, les dues històries tenen una protagonista manipuladora, egoïsta i ressentida, una combinació explosiva que malgrat tot, no fa que t'acabin de desagradar. Suposo que veure-hi a través seu, hi juga a favor.
De Bon dia, tristesa només en recordava el final però, no com s'hi arribava i m'he tornat a sorprendre.