Bon dia, tristesa

Booon dia,
“Perquè, què busquem, sinó agradar? Encara avui no sé si aquest gust per la conquesta no amaga una sobreabundància de vitalitat, un gust per l'aventura o la necessitat furtiva, inconfessada, de sentir-se segur, recolzat”.
Avui us porto l'últim petit plaer d'aquestes tres publicacions. Es tracta de Bon dia tristesa de François Sagan. Aprofitant el trajecte amb l'AVE vaig acabar aquest llibre. Feia molt temps que me'l volia llegir, em cridava l'atenció el títol.
Sagan ens presenta a la jove Cécile i el seu pare que estan passant les vacances a una mansió a la costa blava. El pare és un amant de les relacions ocasionals, donant-li molta llibertat a la Cécile. Els dos viuen tranquil·lament fins que apareix l'Anne, una vella amiga de la mare de la protagonista. La seva intenció és aportar una mica de serenitat i ordre a la vida dels dos. Aquest intent no acaba d'agradar a la Cécile i comença un joc molt perillós.
Amb aquest llibre vaig anar totalment a cegues, no havia llegit res sobre el llibre, l'únic que sabia és que el títol m'atreia. La veritat és que Sagan et sorprèn amb les seves reflexions i encara que sigui una trama senzilla, hi ha pinzellades que et colpeixen, que et fan replantejar algunes coses.

Si em demanessin per un llibre estiuenc, sens dubte aquest seria un dels primers que se'm vindrien al cap. Si ho llegeixes a l'estiu, com he fet jo, no et serà gens difícil imaginar-te amb la Cécile, la protagonista, a la seva caseta de vacances a la costa mediterrània. Però crec que també és perfecte per llegir-lo a la tardor o l'hivern, quan ja fa fred, per rememorar els dies llargs i càlids, els capvespres al costat del mar, la vida sense presses ni preocupacions...

Justament així és com viu la Cécile, de 17 anys, amb el seu pare. L'únic que volen tots dos és gaudir i passar-ho bé, sense compromisos ni obligacions. S'entenen i es complementen, i no poden estar millor entre festes i amics a la seva casa d'estiu. Però algú arriba per trencar aquesta harmonia i posar una mica d'ordre i clar, la Cécile no està disposada a renunciar a aquest estil de vida idíl·lic, així que traça un pla per evitar-ho que tindrà conseqüències per a tothom.

Aquest és el segon llibre que llegeixo de la Françoise Sagan (l'altre va ser "Un cert somriure") torno a tenir la mateixa sensació: no m'importa tant la història en si com la seva forma de narrar-la, que en tots dos casos m'ha agradat moltíssim. L'ambientació que crea i, especialment, la seva manera de descriure els pensaments i emocions dels personatges

m'encanta, a més abordant temes complexos i que van ser molt polèmics a la seva època. Com tota aquesta col·lecció, és un petit mos de bona literatura, perfecta per gaudir en una o dues tardes. M'ha agradat molt.

Vaig llegir Bon dia, tristesa fa un o dos anys, em va agradar molt però, no en vaig arribar a escriure cap ressenya i amb el temps se'm va oblidar què en volia dir. Així que acabada de seure a l'avió, va ser el primer Petit Plaer francès que vaig començar. M'ha tornat a agradar molt però, aquest cop m'he fixat millor amb els personatges i els he qüestionat més.
Un pare i una filla dedicats a gaudir de la vida en una vil•la a la costa francesa. L'estiu es complica quan apareix una amiga de la mare. Resumit, molt resumit.
El llibre està narrat en primera persona per la filla i el divideix en dues parts. La primera molt més calenta: de sol, arena i mar. Llànguida i completament estiuenca en el sentit de no fer res, deixar passar els dies. Tota aquesta calma plaent va canviant i evolucionant i al final de la primera part veus que a la segona hi haurà drama. I, efectivament. La segona part és més obscura i inquietant i pressents que s'apropa la tragèdia. En aquest sentit, em va recordar la sensació que em va produir El ball de la Irene Nemiróvsky. Salvant les distàncies, les dues històries tenen una protagonista manipuladora, egoïsta i ressentida, una combinació explosiva que malgrat tot, no fa que t'acabin de desagradar. Suposo que veure-hi a través seu, hi juga a favor.
De Bon dia, tristesa només en recordava el final però, no com s'hi arribava i m'he tornat a sorprendre.

Una casa d'estiueig a la costa mediterrània és el refugi de la Cécile i en Raymond, filla i pare amants dels plaers i la vida sense preocupacions. Amb la brisa marina i els pins costaners com a confidents, s'oblidaran de les obligacions de la ciutat per viure uns mesos inoblidables... fins que arriba l'Anne.

La Cécile ha après del seu progenitor aquest posat insensible. Els dos entenen l'amor com una forma d'oci, lliure de sentimentalismes i compromís, el que sovint els porta a fer mal a altres persones. Una llibertat que a estones m'ha resultat incòmoda i inquietant per la falta d'empatia cap als altres, tot i saber que encara avui hi ha persones com ells al món i que tots ens n'hem trobat pel camí.

Però, en definitiva, aquesta novelette m'ha permès allunyar-me de la contaminació parisenca com la casa de la costa ho fa amb els protagonistes. 'Bon dia, tristesa' és com un raig de sol després de molts de dies de pluja, i que he devorat en un vol París-Barcelona i mig confinament per la Covid. Llegir a Sagan és fàcil i agradable, fins i tot m'ha recordat a la meva estimada Colette. Descobrir-la ha estat genial, entenc perquè quan el va treure a la llum, l'any 1954, la societat del moment el considerés massa explícit. Cosa que a ella, una noia de disset anys, ja li va anar bé. Tant de bo els meus apunts dels disset fossin una quarta part de bons que aquesta història...
Enlace: https://www.instagram.com/p/..