Neu de tardor: 37

Irène Némirovsky va saber massa bé el que era el desarrelament. El sentiment de nostàlgia, de trobar a faltar la teva terra, les teves arrels, el teu poble. La seva pròpia família va haver de fugir del seu país i viure amagats fins que no els va quedar més remei que exiliar-se i començar una nova vida a París com a estrangers no desitjats: eren russos i, a més, jueus. Tot i així aconsegueix tenir èxit amb els seus llibres i és força reconeguda, portant també una vida familiar feliç fins que el 1942 l'aturen i la deporten al camp d'extermini d'Auschwitz on mor poc temps després. Gràcies a que les seves filles van sobreviure i van guardar una maleta amb els seus manuscrits s'han pogut recuperar moltes de les seves obres.

Hi ha molt de la vida i les experiències d'Irène als seus llibres, i per això sap transmetre a la perfecció, perquè ella mateixa ho va viure. En aquesta "Neu de tardor" ens presenta a la Tatiana Ivanovna, una dona gran que ha treballat des de sempre com a mainadera d'una important família russa i que, a conseqüència de la Gran Guerra i el que aquesta desencadena, es veu empesa a deixar la seva terra i refugiar-se a París. És des d'aquest punt que Tatiana rememora la seva vida i ens condueix per una travessia plena de records, d'enyorança, d'introspecció. Ens parla tranquil·la, amb una narració serena i senzilla però que aconsegueix emocionar, i reflexiona sobre la memòria, la solitud, la supervivència, la vellesa... Hi ha molta malenconia en les paraules, però també superació i resiliència.

I amb aquesta imatge d'ella asseguda al costat de la finestra, sota els raigs del sol de tardor, esperant aquesta neu que no arriba, Irène construeix aquest relat magistral que tant abasta i que continua sent actual per a tantes persones.

De veritat, heu de llegir-la.