Te di ojos y miraste las tinieblas de Irene Solà
Quan la Margarida es va morir, amb les mans agafades, amb les ungles primer roses,després blanques, amb la boca oberta i els ulls nevosos que ja fitaven les joies eternes, tota ella preparada, panteixant, desitjosa i deixatada, no hi va haver ni querubines, ni trompetes, ni esclat lluminós, ni espasme de glòria, ni goig definitiu, ni èxtasi ofegador. Només una rotllana de dones brutes i malcarades. Grotesques i ordinàries. Així mateix. Tan trist com sona.
|