El amor de Erika Ewald

Porque hay naturalezas en la que todos los grandes acontecimientos y todos los sucesos sobresalientes, además de provocar una conmoción general en el alma, pulsan también la cuerda grave y sorda de un secreto dolor y una íntima melancolía, cuyo sonido llega a ser tan elevado y penetrante que todos los demás sentimientos se disuelven en él perdiendo su ser. Y así era Erika Ewald

L'Erika pensava en la seva vida. Ara sabia que l'amor ja no tornaria, i que ella no havia d'anar-lo a trobar; l'amargura de la renúncia se li havia apropat per darrera vegada.

Sentia com aquells minuts dolorosos s'anaven transformant en experiència.

No tinc ningú com tu en tot el món. I és a tu a qui vull fer feliç.

Es va adonar altre cop de com l'estimava, li va venir de sobte a la memòria, com una paraula oblidada que et ve al cap. I també va sentir que li seria difícil perdre'l, totes les forces secretes que la unien a ell. Tot li semblava un somni...

Només hi havia escrites quatre paraules, amb una cal·ligrafia segura i enèrgica, paraules que també es regalen a un estrany. Però a l'Erika li van sonar com un do i una benedicció, perquè les havia escrites ell; li corresponia a ella captar la veritable dimensió de les idees a partir de la superficialitat i la insignificança.