L'hora violeta

Montserrat Roig va ser una escriptora catalana. Es va donar a conèixer el 1970 amb un recull de contes. Va publicar novel·les, i també es va dedicar al periodisme d'investigació. L'hora violeta és, possiblement, l'obra feminista més popular de l'autora.

La Norma, l'Agnès i la Natàlia són les protagonistes d'aquesta història. Tres dones i els seus respectius fracassos sexo-afectius amb els homes. Com els viuen, com s'hi enfronten, com ho superen.

Per tema, em cridava. Desprès de llegir el primer capítol estava convençuda que era el millor llibre que havia llegit en molt de temps. Va ser començar la primera part i avorrir-me, no saber que estava llegint i iniciar una lluita aferrissada contra mi mateixa per arribar al final. Per una part el desinterés per la vida de les dones de les que parla creixia a cada pàgina que passava, m'era absolutament igual el que m'explicava d'elles, però m'interessava el que volia transmetre sobre la situació de les dones i sobre com es relacionen amb els homes i entre elles.
Crec que aquesta contrarietat es deu a l'estructura del llibre, i la manera en que Montserrat Roig decideix narrar-lo.
Comença amb un primer capítol introductori que ens ensenya a dues de les protagonistes i ens explica el perquè de la història. La primera part ens presenta a la Natàlia, a la platja llegint l'Odissea i l'autora barreja paralel·lismes de l'Odissea amb les experiències d'aquesta dona, sempre narrades en primera persona, compaginades amb les de l'Agnès, una altra de les protagonistes, també en primera persona.
La segona part narra la història d'unes familiars de la Natàlia, també amb primera persona, barrejats amb trossos d'un diari.
A la tercera part parla la Norma i a la quarta torna a la platja amb la Natàlia i l'Odissea.
El fet de que estigui narrat en primera persona no és un problema en si, però ajuntat amb que tracta les vivències de les diferents dones a través de records que rememoren, repassen i discuteixen amb elles mateixes amb anades i vingudes endavant i endarrere en el temps i canviant de narradora sense avisar, es fa confús, i en el meu cas pesat. A més a més, no sembla que entre elles tinguin un vincle amable. I, aquesta competició, no contribueix a fer-lo més amè.
No m'ha agradat gens com està escrit, crec que entenc perquè es va decidir per fer-ho així, però la opinió segueix sent la mateixa.
Tot i així, el que transmet i retrata és molt potent i d'aquí els meus sentiments tan contradictoris per aquest llibre.
Objectivament, em sembla bona idea, serveix al propòsit de l'escriptora i està ben escrita. Subjectivament, em sembla un despropòsit important.