La filla de Robert Poste

Stella Gibbons va nèixer a Londres a principis del segle XX. Va crèixer amb un pare aficionat al alcohol i al làudanum i amb un odi aferrissat pel gènere femení en general, experiència que posteriorment aprofitaria en els seus escrits. Es va matricular a periodisme i va començar a treballar en publicacions escrites. El 1930 va publicar un llibre de poemes, i el 1932 va veure la llum La filla de Robert Poste, éxit instantani, i malgrat les més de 20 novel·les que va escriure, s'ha la recorda principalment per aquesta.

Flora Poste es queda òrfena, i comença la búsqueda per trobar els parents més apropiats que la puguin mantenir. Es decideix pels Starkadder, una familia numerosa que viu i treballa en una granja, en un món molt tancat i assilvestrat. Flora Poste es proposa arreglar les seves vides i desencadena el drama.

Ignorant absoluta de l'existència d'aquest llibre en català, ja n'estava enamorada de la seva versió en castellà. El títol, la sinopsis, la preciosa edició d'Impedimenta, tot apuntava que seria un llibre que m'encantaria. I, ha resultat ser una de les decepcions més doloroses de tot l'any.
És veritat que és irreverent, però també és molt obscur, tancat i opressiu. Entenc que és el que buscava l'autora per retratar l'atmosfera de la granja dels Starkadder i aconseguir una contraposició amb la llibertat i mentalitat més oberta i cosmopolita de la Flora, però es converteix en asfixiant, i al ser un novel·la centrada en les relacions, mancada de grans aconteixements, se'm va fer pesat i avorrit.
La Flora m'ha recordat a l'Emma de la Jane Austen per la seva necessitat de solucionar la vida dels que l'envolten però sense el seu encant, i el llibre m'ha produït la mateix sensació que Una conxorxa d'Enzes de John Kennedy Toole, un llibre igualment alabat per la seva hilaritat que jo vaig ser incapaç de reconèixer. En aquell cas, el vaig abandonar, no ho vaig fer amb La filla de Robert Poste, per ser un regal i sentir la obligació moral d'acabar-lo. I no m'arrepenteixo. Si és cert, que no m'ha convençut gens, però també és cert que cap el final comença a cambiar el to, a mesura que la Flora va aconseguint els seus propòsits es fa més lluminós i, al final em va semblar agradable i tot. En aquest sentit, i objectivament, entenc el reconeixement a l'autora, només que a mi no m'ha agradat.
Però no tot és dolent, té els seus tocs de feminisme en el personatge de la Flora, i s'entreveu la defensa de mètodes anticonceptius que van provocar que el llibre es prohibís a la República d'Irlanda.
En aquest cas perseverar, sí té recompensa. Però, preval la sensació de tancament de l'ambient en el que viuen els Starkadder, i per aquest motiu fa que en el meu cas la balança es decanti cap al no.