Veinticuatro horas en la vida de una mujer de Stefan Zweig
I sento dins meu, esgarrifada, com ha de ser de dèbil, de miserable i d’estovada aquesta substància que de forma tan grandiloqüent anomenem “ànima”, “esperit”, “sentiment”, el que anomenem “aflicció”, quan tot això, fins i tot manifestant-se en un grau extrem, no és capaç de destruir el cos adolorit, el cos lacerat.
|