Hamnet de Maggie O'Farrell
Al Hamnet l'envaeix la sensació que ha tingut tota la vida: que la Judith és l'altra cara d'ell mateix, que tots dos encaixen com les dues meitats d'una nou. Que sense ella és incomplet, està perdut. La resta de la seva vida, portarà una ferida oberta al costat, de dalt abaix, allà on li hagin arrencat la Judith. ¿Com ha de poder viure sense ella? No pot. És com demanar al cor que visqui sense els pulmons, com arrabassar-li la lluna al cel i demanar a les estrelles que facin la seva feina, com esperar que l'ordi creixi sense la pluja. Ara apareixen llàgrimes a les galtes de la Judith, com llavors de plata; semblen haver sortit per art de màgia. El Hamnet sap que són seves, que han anat a parar des dels seus ulls a la cara de la Judith, però que fàcilment podrien ser d'ella. Tots dos formen una sola cosa.
|