Llorenç Villalonga

¿Qué quieres? No pretenderás que esta aldea sea el paraíso.
Antes lo había sido. Antes...Todos los paraísos son antes.

Bearn es la imagen del Paraíso Perdido, y solo cobra valor porque ya no existe.

El paisaje, con las montañas eternas y los olivos milenarios, parece que haya variado a mis ojos, que ya no son nuevos como antes. El pueblo ha cambiado aún más en un sentido francamente peyorativo.

El món màgic que havia conegut a nou anys anava desapareixent substituït per una altre món científic, també incomprensible, que, en fer-se familiar, deixava d’ésser meravellós, perquè l’home només pot viure meravellat alguns moments... Concretament, durant la infantesa. Ja més grans continuam ignorant-ho tot, però el costum ens fa creure que sabem algunes coses, que hem progressat. Llavors perdem la il·lusió i ens avorrim

Això de l’edat per a pegar-se sempre m’ha semblat un misteri. Jo tenia deu anys i havia de rebre les clatellades dels més forts. ¿Per què, quan els més forts començaven a ésser més fluixos, jo no m’havia de defensar?

La plaça de Bearn no era desagradable perquè hi haguessin fet una vicaria cubista, sinó perquè ja no hi havia un munt de palla on dormir abraçat a na Coloma